A l'inici de la industrialització els obrers treballaven 12, 14 i 16 hores diàries a canvi d'un sou que de manera arbitrària el patró fixava. Molt sovint, la situació higiènica i l'intens ritme de treball que existia a les empreses tèxtils i a les mines, provocaren malalties difícils de guarir.És a dir, estaven sotmesos a unes condicions de treball que feien molt difícil la supervivència.
Els obrers no tenien cap mena d'assegurança i podien ser acomiadats sense cap compensació ni atur. L'Estat no intervenia en aquest àmbit. A la fi, a mitjans del segle XVIII, la majoria dels governs dictaren les primeres legislacions obreres; per exemple, el 1843, a França es prohibí el treball dels menors de 8 anys.
Fora de la vida laboral les condicions d'habitatge i d'alimentació eren molt dolentes; els treballadors industrials vivien amuntegats en nuclis suburbans entre brutícia, contaminació, fum, i una manca generalitzada de serveis públics (clavegueram, aigua, neteja de carrers etc.). Els habitatges eren molt reduits però hi vivien més d'una familia. A més, això facilità la propagació d'epidèmies ja que fins i tot havien de dormir families senceres en un mateix llit. Els baixos salaris donaven per fer àpats amb poques proteïnes de quantitats mínimes per subsistir. Per beure, aigua i vi, encara que l'aigua podia estar contaminada i era millor no consumir-ne, alhora que aliments com el bacallà i les arengades ressecaven la gola i induïa als treballadors a veure vi i aiguardent.
Els infants i les dones s'havia cobraven salaris molt més baixos que els homes. Els empresaris podien pagar a un nen menys que a un adult tot i que la seva productivitat era comparable.
